PEIXOS
«Madrilla» (Leuciscus pyrenaicus) Espècie que no sol passar els 300mm. Cos allargat amb el cap relativament petit i boca situada a la seva part inferior. El seu llavi inferior és gruixut i presenta una làmina còrnia de forma arquejada.
«Rabossetes» (Cobitis maroccana) La mida mitjana d’ un mascle és d’ uns 8 centímetres. Només es troba al Marroc i Espanya. És comú als rius Loukkos i Sebou, i a la costa atlàntica del nord del Marroc. El clima en què es troba és temperat. És comú en aigües dolces de terres altes i baixes.El seu hàbitat natural són els rius i els rius intermitents. Té una espècie competidora anomenada Lepomis spp. que ha creat un descens en la població de les rabossetes. Al mateix temps que l’efecte de la contaminació en el seu hàbitat.
«Barb» (Barbus bocagei)
És una espècie bentònica de costums solitaris, excepte en el període juvenil que és gregari. Té una alimentació omnívora, el mateix depreda invertebrats aquàtics, amb preferència per les larves d’insectes, que consumeix algues i detritus del fons. És una espècie bastant longeva, que sol viure més d’onze anys, amb un màxim registrat de catorze.
«Samaruc» (València hispànica)
És una espècie de peix de la família Valenciidae. És un peix nadiu de les aigües quietes i rierols de la costa del mar Mediterrani.
«Agulleta» (Syngnathus)
Les aletes són petites, mancant de les pelvianes. El cos és extraordinàriament fi i allargat. Les úniques poblacions d’aigua dolça conegudes a Espanya habiten els rius del mediterrani. Pot viure en aigües dolces o marines. A les aigües dolces viuen en rierols, canals etc. amb abundant vegetació submergida, poca corrent i aigües clares oxigenades, amb una temperatura de 8 a 24 ° C. S’alimenta principalment de petits crustacis aquàtics.
ANFIBIS
«Aufegabous» (Pleurodeles waltl)
El gallipat és un amfibi urodelo, és a dir, manté la cua després d’haver passat prèviament per la fase larvària. Quant a la seva mida és capaç d’assolir fins a 30 cm, sent l’habitual trobar exemplars d’entre 15 i 25 cm. Les seves extremitats són curtes i tenen quatre dits a les mans anteriors i cinc a les posteriors, sent freqüent trobar exemplars amb malformacions a les mateixes degut tant a la pobra variabilitat genètica (poblacions aïllades que es mantenen reproduint-se entre exemplars emparentats) o per l’atac per part d’altres gallipats o de depredadors com culebres o aus.
«granota» (Ranaperezi)
Presenta un cap més llarg que ample, amb l’ hoquei arrodonit. Els ulls són prominents, pròxims entre si i es disposen en posició dorsal. La pupil·la és horitzontal. Les ronines se situen més a prop de l’ull que del final de l’hoquei. Les dents vomerianes estan disposades entre les coanes en dues fileres obliqües entre si. El timpà és molt palès, amb un diàmetre aproximadament igual a dos terços del diàmetre de l’ ull. En ambdós flancs presenta un plec glandular dorsolateral moderadament desenvolupat. Les extremitats davanteres no mostren tubercles metacarpals conspicus, mentre que les posteriors sí que presenten un tubercle metatarsal moderadament desenvolupat.
ripau d’esperons (Pelobates cultripes)
El gripau d’esperons és conegut comunament amb aquest nom per tenir una esquena al peu posterior amb forma d’ungla. Mesura de mitjana 7 centímetres de llarg total. És robust, regordet i de crani ample. La seva pell és molt llisa i brillant, i pot ser de diversos colors al dors, com blanc, gris, bru, groguenc, olivàci.És una espècie en la qual s’han trobat casos d’albinisme. Hi ha dimorfisme sexual marcat per la talla de les femelles que sol ser més gran a la dels mascles, a més de mantenir més contrast entre la seva coloració dorsal i les seves taques. Són més cridaneres. En canvi, els mascles compten amb una glàndula ovalada en el seu avantbraç que es fa més visible durant el període de reproducció.
«sargantana» (Podarcis hispanica)
Autotomia cabal: Igual que altres lacèrtids, poden desprendre’s de la cua si se senten amenaçades o són atrapades per un depredador. La cua segueix movent-se per distreure, mentre la sargantana escapa i, amb el temps, en regenera una de nova, encara que sol ser més curta i de color diferent.
Disseny juvenil colorit: Les cries i els joves neixen amb una cua d’un color verd o blau turquesa brillant i espectacular, que perd intensitat en arribar a l’edat adulta.
Mestres del camuflatge i color: La seva coloració és extremadament variable (pardo-verdosa, vermellosa o grisenca) per adaptar-se al seu entorn i regular-ne la temperatura. Algunes femelles presenten bandes laterals, mentre que els mascles solen ser més robustos i amb colors més vistosos, especialment en època de zel.
Especialistes en esquerdes: Tenen el cap i el cos molt aplanats (fisurícoles), cosa que els permet introduir-se en esquerdes de roques o murs molt estrets per escapar.
Canibalisme ocasional: Encara que la seva dieta es basa en petits insectes, aranyes i formigues, els exemplars més grans poden arribar a alimentar-se d’altres sargantanes més petites, incloent cries de la seva pròpia espècie.
Canvis de nom i llinatges: La Podarcis hispanica és considerada en realitat un «complex d’espècies», ja que les poblacions de diferents zones geogràfiques han evolucionat de forma diferent, portant els científics a descriure-les com a espècies noves (ex. P. guadarramae), segons s’esmenta en aquest bloc de notes de camp i jardí.
Hàbits urbans: Tot i ser animals silvestres, estan molt adaptades a la presència humana, sent molt comú veure-les enfilant-se per murs de pedra, cases i jardins.
«dragó» (Tarentola mauritanica)
Poder d’adherència extrem: Els seus dits posseeixen laminetes subdigitals sense partir que actuen com a ventoses, permetent caminar de cap per avall sobre vidres o sostres.
Canvi de color: Igual que els camaleons, canvien la seva tonalitat de gris o marró fosc a blanc grisenc, tornant-se més fosques durant el dia i clares a la nit.
Autonomia cabal (cua): Si se senten amenaçades, poden desprendre’s de la cua com a esquer per escapar. Aquesta cua torna a créixer, encara que acostuma a ser més llisa i suau que l’original.
Caçadores de llum: Encara que són nocturnes, s’instal·len prop de focus de llum artificials a les façanes per alimentar-se dels insectes que atrau.
Sons nocturns: Tot i el seu aspecte silenciós, els mascles emeten petits xiscles similars a ratolins per comunicar-se o barallar-se per territori, especialment durant l’època de zel.
No tenen parpelles: Els seus ulls grans i amb pupil·les verticals no tenen parpelles mòbils; al seu lloc, tenen una membrana transparent que netegen amb la llengua pròpia.
Adaptació urbana: Encara que originalment viuen en roques i esquerdes, s’han adaptat excel·lentment a la vida humana, i són molt comunes a cases de camp i ciutats del Mediterrani.
Creences populars: Contrari als mites, són totalment inofensives, no mosseguen, no són verinoses ni escupen. De fet, es consideren protectores de la llar al feng shui.
«serpeta» (Blanus cinereus)
Llangardaix sense potes i subterrani: Tot i que sembla un cuc de terra gran, Blanus cinereus és un llangardaix que n’ha perdut les extremitats i n’ha adaptat el cos anellat per excavar galeries sota terra.
«Ulls» coberts: Té els ulls atrofiats i coberts per escates, ja que no els necessita per viure a la foscor del sòl.
Craneo d’ariet: El seu crani és extremadament massís i compacte, funcionant com un ariet per obrir-se pas a través de la terra.
Endemisme ibèric: És una espècie que només es troba a la Península Ibèrica, distribuïda per gairebé tot el territori, preferint sòls sorrencs i humits.
Dieta i control de plagues: S’alimenta de formigues, cucs, larves, escarabats i llimacs. És una gran aliada per a agricultors i jardiners perquè ajuda a controlar plagues subterrànies i oxigena el terra amb els seus túnels.
Autotomia cabal (falsa cua): Com a defensa, pot desprendre’s de la part final de la cua per escapar de depredadors, encara que a diferència d’altres llangardaixos, aquesta cua no torna a créixer.
Reproducció mínima: Són animals poc prolífics; les femelles ponen únicament un o dos ous molt grans sota terra, generalment a la primavera.
Inofensiva: No tenen verí i són inofensives. Encara que tenen petites dents, gairebé mai mosseguen a no ser que se sentin molt amenaçades.
Caçadores de nit: Encara que viuen sota terra, de vegades surten a la superfície al capvespre o al clarejar, especialment després de pluges, per buscar calor.
«Rata d’aigua» (Arvicola sapidus)
Famoses a la literatura: Protagonitzen la novel·la Les Rates de Miguel Delibes, on es descriu la seva caça tradicional a Castella.
«Sapidus» (Sabrosas): Històricament van ser consumides a zones d’Espanya, incloent l’Albufera de València, on s’integraven en guisats tradicionals.
Constructores expertes: Excaven galeries amb entrades sota l’aigua i construeixen nius d’herba seca a zones altes si el nivell de l’aigua puja.
Hàbits nets: Prefereixen lleres netes amb vegetació densa i no solen habitar en clavegueres o escombriaires, a diferència de la rata grisa.
Consumidores voraces: Poden menjar el seu propi pes en vegetació cada dia.
Nius d’emergència: A zones pantanoses, construeixen plataformes de vegetació sobre l’aigua per criar.
Aquesta espècie està amenaçada per la canalització de rius i la introducció d’espècies exòtiques com el visó americà